menú PROVA

petits furts


(11)

Dones i ocells. Dues yogIni, una pintada en un full solt, de l'estil Deccani, datat a les primeries del XVII. L'altra pintada rera una reixa, en un quadern de notes.


 


En la tradició de l'art Deccan la yogIni representa una dona alliberada, un esperit lliure, potser fruit d'una inclinació religiosa, l'essència de la qual, però, és la seva radical llibertat. Una dona que ha abandonat tot lligam i deambula amb la llibertat conquerida.

El seu cabell arrissat és com l'olor del jacint que perfuma l'aire i, embullat i despentinat per la brisa matinal, mena a la confusió de totes les coses en una sola cosa. Algú canta, fora d'imatge, a un amor no correspost; més enllà, algú explica que la dona ha esdevingut el món que l'envolta i parla amb els ocells i les plantes. Hi ha qui diu que ha abandonat el palau que es dibuixa, llunyà. El seu cos untat de cendres, la mirada perduda cap a una direcció que només ella coneix. El seu secret, si en té, potser només el sap l'ocell que escodrinya els seus llavis vermells.

On viu l'espiritualitat? En quina part del cos? A quin barri de la ciutat? A la frontera de Melilla, la "dona mula" no té mans lliures per oferir a l'ocell, que parla amb ella des del reixat. Les "dones mula" portadores de càrregues d'entre 40 i 70 kilos en la frontera entre el Marroc i Espanya al preu de poc més de 7€ per viatge. L'ocell sap que l'amor no correspost és només una excusa perquè el músic busqui el reconeixement en el seu art. I que la veritat no té només olor de jacint.


Referències:

B.N. Goswamy (2016): The Spirit of Indian Painting. Close Encounters with 101 Great Works 1100-1900. Thames&Hudson. Londres

Público.es: Las "mujeres mulas" que cruzan cada día la frontera entre España y Marruecos. Miles de mujeres transportan grandes cargas de mercancías a sus espaldas por el enclave de Melilla. Es un viaje lleno de riesgos, en el que algunas han muerto a través del cruce fronterizo, y por el que ganan alrededor de siete euros.

 

(10)

bajo pinos construye tu cabaña / quítate el sombrero, lee y contempla poesía

en soledad conocerás amaneceres y ocasos / sin más distinciones absurdas de tiempo

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fonts: 

  • Si Kongtu (837-908), D'allò rústic i del deseiximent, categoria XV de les Vint-i-quatre categories de la poesia (fragment)

  • Gong Xian, 1688, Paisatges amb poemes

 

La "rusticitat" de què parla Si Kongtu remet a allò "fet amb pedres, fustes, etc., poc o no gens treballades" [De la definició del DIEC]. També ens diu que la naturaleza es tu propia morada / por eso coge espontáneamente lo que quieras; guarda lo que te enriquezca / y anticípate a todo sin rodeos. Pilar GONZÁLEZ ESPAÑA, traductora, alerta que hi ha dues maneres d'interpretar el vers "por eso coge espontáneamente lo que quieras": d'una banda s'invita a la persona que crea a agafar de manera espontània allò que li plagui; de l'altra, se suggereix que el poeta agafi allò que sigui genuí, sempre que li plagui.

[Notes per a un (necessari) cultiu de l'espontaneïtat. Veure també Vestir de nuesa. El nèctar de l'espontaneïtat]

 

Antar Mauna. La pràctica del silenci interior




Si hi tens interès, aquest és el programa que desenvoluparem durant tres dissabtes (21/04, 5 i 19/05 de 2018) en què, des del respecte a la tradició que ens l'ha transmès, posarem les bases d'aquesta pràctica meditativa, anomenada Antar Mauna, que té el seu fonament en la introspecció. 

Sobre cultura “catalana”, “popular”, “tradicional” i “associacionisme”

¿Passat idílic o present conflictiu? 

¿Casaments d'una pagesia teatralitzada o temporers a 4€/hora?
¿Institut Agrícola de St Isidre o rabassaires?
Construir cultura popular també pot ser una forma de violència, estigmatització i condemna a la invisibilitat
Aquesta reflexió neix d'un encàrrec de participació al Fòrum d'Educació i Cultura Popular, convocat a Barcelona el gener de 2018 en el marc del SOM Cultura Popular

Eagleton (2016) ens fa el favor de reduir a quatre les cent seixanta-quatre definicions de cultura establertes per Kroeber i Kluckhohn el 1952. Sense renunciar a la complexitat del mot en destaca el seu significat com a: (1) corpus d’obres intel·lectuals i artístiques, (2) procés de desenvolupament espiritual i intel·lectual, (3) valors, costums, creences i pràctiques simbòliques en virtut de les quals viuen homes i dones o (4) forma de vida en el seu conjunt.

No sé aquest exercici de simplificació ens clarifica gaire les coses. Lady Gaga, la Pegatina i Love of Lesbian són populars a Catalunya. També és popular, i tradicional, menjar clotxa i ballar jotes, tot i que ni menjar pa de pagès amb peix salat i hortalisses ni les jotes siguin privatius de la cultura “catalana”. També és cultural ser competent per parlar la llengua catalana o aranesa, o algun dels seus dialectes, encara que siguin llengües que es parlen a altres estats i que no siguin necessàries per fer castells o saltar a la plaça de Sant Pere per Patum. Hi ha una cultura catalana que potser no té com a referent ni Brossa, ni Miró, ni Manolo García i una altra que s’identifica amb l’ateneisme i el cooperativisme. També n’hi ha una que construeix un islam quotidià i vivencial que prefereix els oratoris de ciment als de marbre. Són catalanes i participen de la cultura catalana les persones que per Setmana Santa visiten el Museu Etnogràfic de Ripoll, les que acudeixen a la processó convocada per la Cofradía 15+1 a l’Hospitalet de Llobregat i les que ho fan a la professó de les Tres Gràcies de Reus. Podem qualificar de popular la poesia de Miquel Martí i Pol i també la de youtubers massivament seguits que prefereixen la xarxa al paper per expressar-se en vers. Podem convenir que associar-se és un tret cultural i que no és difícil distingir l’existència d’una nova sociabilitat que prefereix articular-se a partir de grups de whatsapp i no com a associacions sense finalitat de lucre.

21-D. I la cultura? Programes electorals

El 21-D hi ha convocades eleccions a Catalunya. 

¿Què diuen, de la cultura, les diferents opcions polítiques? He entrat als programes electorals d'ERC, C's, Junts per Catalunya, En Comú-Podem, PSC, PPC i CUP. He buscat les seves propostes específiques en matèria de cultura. Les trobareu recopilades en aquest document*, que és millorable perquè no pot ser exhaustiu pel mateix fet que per a algunes forces polítiques la cultura és una eina transversal en la qual s'hi incideix explícitament des dels àmbits de gènere, sobirania alimentària, ciutadania, etc. Per aquesta 

Som cultura popular perquè som memòria i futur. Escrit després de l’1-O

Celebrem-ho tot. Tinguem present que som cultura popular perquè fem cagar el tió, ballem sevillanes i celebrem l’1 de maig. No deixem de recordar que també som cultura popular perquè oferim models cooperatius a l’emprenedoria narcisista; perquè reivindiquem l’higienisme per acabar amb la brutícia insolidària i la corrupció; perquè construïm amb els nostres cossos i les nostres ments les úniques barricades que poden aturar el feixisme; perquè l’1-O vam activar un sentiment rebel i transversal; perquè volem acollir.

Fa pocs dies, una exquisida reflexió de l'Amadeu Carbó ens animava a respectar, tot i l’excepcionalitat política que vivim, «les rutines comunitàries, sobretot les festives, encara que les alterem atenent les necessitats de cada moment». Volen ficar-nos muts a la gàbia: no ho permetem, deia.

Petits furts (2)

So What

Pee Wee Ellis, co-autor amb James Brown del tema Cold Sweat, explica que el riff de metalls prové de la línia melòdica de So What, un dels temes inclosos al Kind of Blue de Miles Davis (1959)


James Brown interpreta Cold Sweat, en viu a l'Apollo Theater, NY, 1968. Aquí una altra versió 


Cold Sweat, dóna títol a l'àlbum de James Brown gravat el 1967. Feia vuit anys que Miles Davis havia publicat Kind of Blue (1959). Pee Wee Ellis explica que el riff de metalls de Cold Sweat prové de la línia melòdica de So What, un dels temes inclosos a Kind of Blue: "La nit abans de la sessió de gravació James em va cridar al camerino i em va cantar la línia del baix. Aquella mateixa nit, de tornada a Cincinnati, vam escriure la frase de metalls a l'autobús. Era un tema d'un sol acord i (aquest riff de només dues notes) concorda perfectament amb la melodia de So What. Tenia sentit encaixar-lo allà... di-dum...di-dum. Posteriorment vaig adonar-me que era, encara que tocat al revés, So What."


So What interpretat pel quintet de Miles Davis a The Robert Herridge Theater, producció televisiva de la CBS. A la gravació no hi havia Julian "Cannonball" Adderley, afectat aquell dia de migranya. El quintet el formen John Coltrane, Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Cobb. El programa va ser gravat l'abril de 1959 a l'Studio 61 de NY. 

Al disc Kind of Blue, la introducció que toca el piano de Bill Evans (o Wynton Kelly a la gravació del The Robert Herridge Theater) està escrita. Sembla que l'autoria correspon a de Gil Evans. Gil Evans és també l'autor de l'arranjament del preludi per a una actuació televisiva, un mes després de la gravació de Kind of Blue, per a l'orquestra de 21 músics que va tocar So What al Carnegie Hall el 1961.

Per a George Russell, la veritable melodia de So What és el solo de Miles Davis i el 1983 escriu un arranjament del solo per a la Living Time Orchestra. 

Aquí una versió de la transcripció George Russell del solo de Miles Davis al tema So What (Live), de la compilació Blue Big Bands: a swingin' affair, Blue Note, 1999 

Font: Ashley KAHN (2000): Miles Davis y Kind of Blue. La creación de una obra maestra. Publicat en castellà per Alba Editorial, 2002

El futur com a fet cultural


ASSOCIAR-SE PER ASPIRAR A CONSTRUIR UNA SOCIETAT DIVERSA és una ACCIÓ CULTURAL, que neix de la radicalitat de donar veu a TOTES les persones, els col·lectius i els «dissentiments» per construir una cultura que no s'hauria d'entendre des de la «lleialtat» ni l’«adhesió» sinó des del «reconeixement» (a múltiples identitats, a la diversitat, a la vulnerabilitat, a les tensions i conflictes); només aquest «reconeixement» permetrà la participació i la construcció d'aquell bé comú, anomenat CULTURA, que (amb permís dels gremis, les institucions i les indústries «culturals») no és ni un objecte de consum ni de producció.